Guerra Freda: Convair B-36 Peacemaker

El Convair B-36 Peacemaker va fer un pont entre el món anterior i posterior a la Segona Guerra Mundial. Concebut com un bombarder de llarg abast per al Cos Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units en cas que Gran Bretanya fos derrotat per Alemanya, el disseny es va avançar per servir com el primer bombarder nuclear dedicat dels Estats Units de l'era atòmica de la postguerra. Per complir amb les seves especificacions de disseny, el B-36 va demostrar ser un avió massiu i va ser desagradable per volar. El seu primer desenvolupament es va veure afectat per problemes de disseny i la manca de prioritat durant els anys de la guerra.

Un cop va ser introduït el 1949, el B-36 va ser castigat pel seu cost i el seu mal manteniment. Tot i que va sobreviure a aquestes crítiques i atacs implacables de la Marina dels Estats Units, que també buscava complir una funció de lliurament nuclear, la seva vida útil va resultar curta, ja que la tecnologia ràpidament la va fer obsoleta. Malgrat les seves deficiències, el B-36 va ser la columna vertebral del Comandament Aeri Estratègic de la Força Aèria dels EUA fins a l'arribada del B-52 Stratofortress el 1955.

Orígens

A principis de 1941, amb la Segona Guerra Mundial (1939-1945) arrasada a Europa, el Cos Aeri de l'Exèrcit dels EUA va començar a tenir preocupacions pel que fa a l'abast de la seva força de bombarders. Amb la caiguda de Gran Bretanya encara una realitat potencial, l'USAAC es va adonar que en qualsevol conflicte potencial amb Alemanya, caldria un bombarder amb capacitat transcontinental i abast suficient per atacar objectius a Europa des de les bases de Terranova. Per cobrir aquesta necessitat, va emetre especificacions per a un bombarder de molt llarg abast el 1941. Aquests requisits exigien una velocitat de creuer de 275 mph, un sostre de servei de 45.000 peus i un abast màxim de 12.000 milles.

Aquests requisits van demostrar ràpidament més enllà de les capacitats de la tecnologia existent i l'USAAC va reduir els seus requisits l'agost de 1941 a un rang de 10.000 milles, el sostre de 40.000 peus i una velocitat de creuer d'entre 240 i 300 mph. Els dos únics contractistes que van respondre a aquesta trucada van ser Consolidated (Convair després de 1943) i Boeing. Després d'un breu concurs de disseny, Consolidated va guanyar un contracte de desenvolupament aquell octubre. Finalment, designant el projecte XB-36, Consolidated va prometre un prototip en 30 mesos i el segon sis mesos després. Aquest calendari aviat es va veure interromput per l'entrada dels EUA a la guerra.

Desenvolupament i retards

Amb el bombardeig de Pearl Harbor , Consolidated va rebre l'ordre de frenar el projecte a favor de centrar-se en la producció de B-24 Liberator . Tot i que la maqueta inicial es va completar el juliol de 1942, el projecte es va veure afectat per retards causats per la manca de materials i mà d'obra, així com per un trasllat de San Diego a Fort Worth. El programa B-36 va recuperar una mica de tracció l'any 1943, ja que les Forces Aèries de l'exèrcit dels EUA requerien cada cop més bombarders de llarg abast per a les campanyes al Pacífic. Això va provocar una comanda de 100 avions abans que el prototip s'hagués completat o provat.

Superant aquests obstacles, els dissenyadors de Convair van produir un avió mamut que superava amb escreix qualsevol bombarder existent en mida. Reduint l'arribada del B-29 Superfortress , el B-36 posseïa unes ales immenses que permetien creuar altituds per sobre dels sostres dels caces existents i de l'artilleria antiaèria. Per a la potència, el B-36 incorporava sis motors radials Pratt & Whitney R-4360 "Wasp Major" muntats en una configuració d'empeny. Tot i que aquesta disposició va fer que les ales fossin més eficients, va provocar problemes amb el sobreescalfament dels motors.

Dissenyat per transportar una càrrega màxima de bombes de 86.000 lliures, el B-36 estava protegit per sis torretes controlades a distància i dues torretes fixes (nas i cua) que muntaven tots dos canons de 20 mm. Tripulat per una tripulació de quinze persones, el B-36 tenia una coberta de vol a pressió i un compartiment de la tripulació. Aquest últim estava connectat amb el primer per un túnel i posseïa una galera i sis lliteres. El disseny inicialment estava plagat de problemes amb el tren d'aterratge que limitaven els aeròdroms des dels quals podia operar. Aquests es van resoldre i el 8 d'agost de 1946 el prototip va volar per primera vegada.

Perfeccionament de l'aeronau

Aviat es va construir un segon prototip que incorporava un dosser de bombolles. Aquesta configuració es va adoptar per a futurs models de producció. Mentre que 21 B-36A es van lliurar a la Força Aèria dels EUA el 1948, aquests van ser en gran part per a proves i la majoria es van convertir més tard en avions de reconeixement RB-36E. L'any següent, els primers B-36B van ser introduïts als esquadrons de bombarders de la USAF. Tot i que l'avió complia les especificacions de 1941, estaven afectats per incendis de motor i problemes de manteniment. Treballant per millorar el B-36, Convair va afegir més tard quatre motors a reacció General Electric J47-19 a l'avió muntat en beques bessons prop de les puntes de les ales.

Anomenada B-36D, aquesta variant posseïa una velocitat màxima més gran, però l'ús dels motors a reacció augmentava el consum de combustible i reduïa l'autonomia. Com a resultat, el seu ús es limitava normalment a enlairaments i atacs. Amb el desenvolupament dels primers míssils aire-aire, la USAF va començar a sentir que els canons del B-36 estaven obsolets. A partir de 1954, la flota de B-36 es va sotmetre a una sèrie de programes "Featherweight" que eliminaven l'armament defensiu i altres característiques amb l'objectiu de reduir el pes i augmentar l'autonomia i el sostre.

Història operativa

Encara que en gran part obsolet quan va entrar en servei el 1949, el B-36 es va convertir en un actiu clau per al Comandament Aeri Estratègic a causa de la seva capacitat de bomba i de llarg abast. L'únic avió de l'inventari nord-americà capaç de portar la primera generació d'armes nuclears, la força B-36 va ser perforada sense parar pel cap del SAC, el general Curtis LeMay . Criticat per ser un error costós a causa del seu mal historial de manteniment, el B-36 va sobreviure a una guerra de finançament amb l'Armada dels Estats Units que també va intentar complir el paper de lliurament nuclear.

Durant aquest període, el B-47 Stratojet estava en desenvolupament, encara que fins i tot quan es va introduir el 1953, el seu abast era inferior al B-36. A causa de la mida de l'avió, poques bases SAC posseïen hangars prou grans per al B-36. Com a resultat, la major part del manteniment de l'avió es va fer a l'exterior. Això es va complicar pel fet que la major part de la flota de B-36 estava estacionada al nord dels Estats Units, Alaska i l'Àrtic per tal d'escurçar el vol a objectius a la Unió Soviètica i on el clima sovint era sever. A l'aire, el B-36 es considerava un avió bastant desagradable per volar a causa de la seva mida.

Variant de reconeixement

A més de les variants de bombarders del B-36, el tipus de reconeixement RB-36 va oferir un servei valuós durant la seva carrera. Inicialment capaç de volar per sobre de les defenses aèries soviètiques, l'RB-36 portava una varietat de càmeres i equips electrònics. Posseint una tripulació de 22 persones, el tipus va servir a l'Extrem Orient durant la Guerra de Corea , encara que no va realitzar sobrevols de Corea del Nord. L'RB-36 va ser retingut per SAC fins al 1959.

Tot i que l'RB-36 va veure un ús relacionat amb el combat, el B-36 mai va disparar un tret amb ira durant la seva carrera. Amb l'arribada dels interceptors a reacció capaços d'arribar a gran altitud, com el MiG-15 , la breu carrera del B-36 va començar a tancar-se. Avaluant les necessitats nord-americanes després de la Guerra de Corea, el president Dwight D. Eisenhower va dirigir recursos a SAC, que va permetre la substitució accelerada del B-29/50 pel B-47, així com grans comandes del nou B-52 Stratofortress per substituir el B-52. B-36. Quan el B-52 va començar a entrar en servei el 1955, un gran nombre de B-36 van ser retirats i desballestats. El 1959, el B-36 havia estat retirat del servei.